El fet de viure deixa secueles.

Ningú va poder entendre el que vaig sentir quan el món es va afonar davall els meus peus. Va ser horrible, vaig sentir com tot el que coneixia s'afonava entre les llàgrimes de la meua translúcida mirada. Vaig desitjar, per egoista que sone, que una altra persona estiguera en el meu lloc, que algú poguera substituir-me i poder córrer eixir fugint a una altra vida. Vaig desitjar una tempestat amb rajos, que faça que se'n vaja la llum, i huir... I per un moment ho vaig fer, vaig desaparéixer de l'univers. Vaig perdre tot el que altres van poder disfrutar. Encara sent eixes punxades. Record despertar i pensar que un malson s'havia apoderat de la meua vida. Però no mentiré, mai vaig entendre res, mai fins ara. Eixe va ser el colp més dur de la meua vida, hui tinc un altre pitjor. És el més senzill i complicat, sempre serà el meu castic. No recorde la seua veu. 
Tu voz, tus caricias... Tus besos, tu sonrisa.

Una princesa bitcha.

Era's una vegada en Bitchlandia una príncep cridat Emilio estava mirant per la finestra, esperant a la seua amada. La bella Carolina. Tot el poble l'esperaven i la coneixia, era una de les dones més simpàtiques del món, encara que només havien parlat unes paraules amb ella i prou trivials. El príncep Emilio havia arribat al seu poble per a demanar-li la mà a la seua princesa, però ella estava de viatge coneixent l'inventor del nou Iphone 5 per a discutir amb ell sobre tant que vàlua per a les poques novetats que portava. Així que esperava en un hotel molt car de 5 corones daurades. L'habitació completament de fusta amb detalls platejats, i tots els accessoris blancs (llit, sofà, etc) . Mire la seua pantalla plana i va veure que en poc de temps la seua princesa arribaria, ja que ja ho anunciaven en BitchlandiaTV. Quan la princesa va arribar muntada en el seu unicorn morat amb pírcings en les orelles, la crin a metxes i les pestanyes pintades el príncep es va impactar.

La princesa va baixar d'un bot. Sense llevar-se el casc, li va preguntar. 

-¿Quién eres bell caballero?- Ell la va mirar estupefacte, volia veure la seua bellesa per primera vegada, el seu feminidad... Se l' imaginava cuinant, o anant de compres al bulevard amb les seues amigues ricas

.-¿Hola? Parle amb tu. 

-Sí, perdona. Sóc príncep Emilio de Machismilandia. 

-Ah, I què t'ha portat al meu poble? T'han tractat bé? Jo pagaré als meus pobletans per tu, tot el que hages gastat. És un plaer tindre turisme per ací.

 -Oh, no no, princesa. No he vingut a fer turisme. La princesa va abaixar de l'unicorn i el príncep va quedar impactat davant dels seus pantalons cigarrets que quedaven igual de bé que una segona pell, la seua indiscutible bona davantera amb un escot prominent. El seu pèl rosa elèctric clar, els seus llavis rojos, el seu somriure blanc i preciosa, els seus ulls amb ratlla negra i el seu nas amb un cercolet en el costat esquerre. Era preciosa, sensacional, diferent.

-¿Y per què entonces?-Dijo somrient. 

-per a demanar la seua mà. 

-¿Cómo? - Un atac de rialla va invadir a la princesa fins al punt de quedar en el sòl tirada amb dolor de budell. -Disculpa, però tinc 18 anys. No pense casar-me amb tu, per a començar ni et conec. I no eres el meu tipus. 

-però , si tu eres la princesa més simpàtica del món i més bella, les altres que són ¿Orcos? 

-No, són princeses trofeu. Jo no em case amb un xic qualsevol, primer hauria d'enamorar-me de tu. L'amor és un engany, em tem princesa.

 -No vull ser desagradable, però no sóc una princesa. Sóc Carolina, encantada de conocerte... 

-Encantada prin...Carolina.

-bé, ara dis-me una cosa, Què fa una esposa?

 -En el teu cas al ser rica, perquè se'n va de botiga, cuina, li fa l'amor al seu marit, etcètera. 

-és dir, sóc el teu trofeu, ¿No? Mire príncep Emilio : Sóc ni més ni menys que una xiqueta de 18 anys, una d'eixes que quan xafa el sòl, els pilars de l'infern tremolen. No sóc una debutant, al contrari, sóc molt hard, i femenina al mateix temps. No em demanes que siga políticament correcta, no sé seguir protocols i tampoc volia ser princesa. Però ells, la meua gent, amics, germans, van decidir que ho fóra perquè em van creure capaç. Jo vaig acceptar i em doní compte que un rei, un príncep o el que siga home, ho fa igual que jo. No em sent inferior, no crec que només servisca per a cuinar, netejar, tindre sexe quant tu ho demanes, i estar a la teua disposició. Sóc una dona, una xiqueta, una xica, amb vagina, sí que he el dit vagina, i penis, i polla, i cague en la puta i en Déu. I què? Mira princepet, per a mi que granota te'n vas a quper a mi que granota et vas a quedar. Açò no és com tu et creus. L'amor existix i preval abans que res el problema és que per gent com tu que em degrada a trofeu, a fals amor i a aparençar el que no sóc. El meu pèl és rosa, tinc un aguejero de més en el nas, em pose minifaldes, tangues, i subjectadors preciosos, porte escot i pantalons estrets. Faig topless en la platja, però, Saps què? Em considere mil vegades més dama que tots aquells que només són somriures pintades, que no tenen orgasmes, i que no s'imposen abans que res allò que no els pareix bé. Non em casaré amb tu, em casaré amb un príncep de veritat.

I amb aquestes paraules la princesa va recorrer el camí a la porta del castell, le va manar un bes. 

Crítiques.

Sóc rara. Rara en el fet de que sóc capaç de fer el que siga, oposar-me al que siga pel que vull fer en eixe instant. Rara perquè sóc segura de mi mateixa en l'edat de la poca-solta. Rara perquè sóc capaç de parar-me els peus estant a punt de caure al precipici. Rara perquè vaig prometre no ser una barbie i resulta que a hores d'ara vull ser actriu, model i escriptora. Rara perquè sempre soñé de ser qui sóc. Rara perquè no m'importaria anar semidesnuda pel carrer mentres la gent em crítica, les crítiques només son aixó crítiques. Rara perquè pense que ser lliure és més que no portar cadenes. Rara perquè sóc capaç de crear la millor de les fantasies. Rara perquè sóc incapaç de recordar la veu de ma mare. Rara perquè sent que als meus 16 anys sé de veritat qui és l'home que vull que m'acompanye la resta de la meua vida. Rara perquè sóc kamikaze quant a objectius. Rara perquè ningú és capaç d'arribar a pensar completament com jo. Rara perquè odi ser jo la que parle, mentres que amo parlar.Rara perquè tinc massa desimboltura per a ser com sóc. Rara perquè la gent no comprén que sóc inversa al que pensen. Rara perquè no pretenc ser, només sóc. Rara perquè sóc incapaç de mirar per a un altre costat. Rara perquè els meus complexos els sap tot el món i no necessite que ningú es compadisca. Rara perquè no tinc vergonya de res ja. Rara perquè he viscut sense referent matern i he eixit femenina. Rara perquè el que més em relaxa és sentir a Pretty Reckless després de discutir. Rara perquè no em queda més remei que ser-ho. Rara perquè he nascut per a ser-ho. Només sóc rara.

Tacons de xiqueta major.

Crec que sóc igual a la meua germana, a ma mare i a les meues ties quan eren a la meua edat. Rebel, sense cap norma que seguir més que la del cor. Amb ganes d'aconseguir arribar a la cima del món, de visitar cada racó inhòspit. Morint-me enjaulada en un lloc on no puc mostrar tot el que tinc per a donar. Sé que sóc com elles, sé que van ser mon esperit. I ara que jo sóc la que és així em veuen amb por que cometa els seus errors, però espere que ho entenguen, els errors que cometré són els que marcaran el meu camí , les meues decisions repercutiran en el meu futur, i les meues experiències seran les que formaran cua entre els meus records. Entendre'm quan demane espai, temps i independència, tinc el cap ben posat encara que estiga com una cabra, tinc les idees clares i sé què puc aconseguir-ho. Només, només necessite que deixeu l'espai necessari perquè si caiga puga alçar-me jo sola, perquè si entropessó amb els meus tacons de xiqueta major puga col·locar-los, per a poder intentar aconseguir-ho, per a poder mostrar-me. Per a ser jo. Moltes moltes gràcies.

Deuria un àngel ballar amb un diable?

-Quí eres? 

-No deuria contestar-te.

-Per qué?-Açò és una festa de disfreças.

Em mira de fita a fita, i jo per dins sent la calor de la sang pujant al meu cap. La beguda fa el seu efecte

-Però... Ni una sola pista? 

-Aquest es el rol de la festa.

-En eixe cas, Voldría coneixer aquest ball?

-Deuria un àngel ballar amb un diable?

Dic tan teatralment que no puc evitar una carcajada. 

-Només ho sauràs cuan balles amb mi. 

Em fixe en les poces faccions que le queden al descubert amb la màscara. I té uns llavis molt atractius, ho admit. Em sonen de quelcom, en aquest estat no puc adonar-me de que exactament. Però puje al nas, ets irritada. Coca. 

-Ho sent, aquesta Cenicienta arriba tard a casa.

-Amb lo guapa que estés. La meua estimada dama, Ets tan amable de donar-me el teu bell nom per a dirgir-me a vós?

-Que no he dit! Anat d'açí!

Frunzit els llavis, i em done compte de que va a ser fàcil eixir d'esta. Em dirix fins la seua dreta per a evitar la suea mirada, però m'agafa fort de la nina.

-Li he demanat que balle amb mi, my lady.

-I jo te he dit que no, pesat. 

Em done compta de que hi ha un grup de gent mirant-me. Però no m'atreveix a girar-me. La pressió que ell fa en la meua nina m'incomoda, però tinc por, no tinc cap idea de cóm deuria reaccionar, ¿Cride? 

-Solta'm.

-No em dona la gana, tú ets mía. 

-Qué?

-De veres no sapigues quí soc? 

-No, noo hu sé.- Els meus xenolls començen a temblar i sent la seua má més fort en la meua nina.- Deixa-m, deixa'm Honey, deixa'm per favor.

Es lleva la màscara i es deixa ver eixa piga que té davall els ulls, eixa que tant m'agrada. 

Em mira i després mira darrere de mi. 

-Ets preciosa vestida d'època. I saps que pots triar , que pots quedarte amb mi.

Sé que ho diu de veritar, que si, que està enamorat de mi. Que si jo li demanara s'anaría amb mi. Es a dir, després de acabar amb els seus treballets. Em va prometre que no lo faría, i aixó no puc olvidarlo.

Veig que davall d'eixos ulls color mel, s'amaga un par de llàgrimes amargues que encara no ha plorat, i son per mi. Sent un fregament darrere de mi, i sé que eixos homes que van vestits amb trages grisos. Que venen per mi, per res més. I lo més odios de tot es que ningú es dona compte. Tot l'institut està tan borratxo, tan embobat amb la musica i els lligues que ningú es dona compte de que falte, o de que faltaré. Perque ni tan sols saben qui soc. 
I a dir veritat, jo tampoc ho sé. 
M'anomene Esmeralda, tinc 16 anys. La meua mare s'anomena Carolina i el meu pare Lucas. El meu noi, o millor dit el que jo creia que era el meu noi està ajudant a que em segresten en aques instant. Es tot el que sé, i crec que per aixo mateix deuria tornar al principi de la meu història. Encara no puga evitar plorar, o intentar fugir, millor dit, cambiar els meus records... A mijors... Supose.