El fet de viure deixa secueles.

Ningú va poder entendre el que vaig sentir quan el món es va afonar davall els meus peus. Va ser horrible, vaig sentir com tot el que coneixia s'afonava entre les llàgrimes de la meua translúcida mirada. Vaig desitjar, per egoista que sone, que una altra persona estiguera en el meu lloc, que algú poguera substituir-me i poder córrer eixir fugint a una altra vida. Vaig desitjar una tempestat amb rajos, que faça que se'n vaja la llum, i huir... I per un moment ho vaig fer, vaig desaparéixer de l'univers. Vaig perdre tot el que altres van poder disfrutar. Encara sent eixes punxades. Record despertar i pensar que un malson s'havia apoderat de la meua vida. Però no mentiré, mai vaig entendre res, mai fins ara. Eixe va ser el colp més dur de la meua vida, hui tinc un altre pitjor. És el més senzill i complicat, sempre serà el meu castic. No recorde la seua veu. 
Tu voz, tus caricias... Tus besos, tu sonrisa.