Era's una vegada en Bitchlandia una príncep cridat Emilio estava mirant per la finestra, esperant a la seua amada. La bella Carolina. Tot el poble l'esperaven i la coneixia, era una de les dones més simpàtiques del món, encara que només havien parlat unes paraules amb ella i prou trivials. El príncep Emilio havia arribat al seu poble per a demanar-li la mà a la seua princesa, però ella estava de viatge coneixent l'inventor del nou Iphone 5 per a discutir amb ell sobre tant que vàlua per a les poques novetats que portava. Així que esperava en un hotel molt car de 5 corones daurades. L'habitació completament de fusta amb detalls platejats, i tots els accessoris blancs (llit, sofà, etc) . Mire la seua pantalla plana i va veure que en poc de temps la seua princesa arribaria, ja que ja ho anunciaven en BitchlandiaTV. Quan la princesa va arribar muntada en el seu unicorn morat amb pírcings en les orelles, la crin a metxes i les pestanyes pintades el príncep es va impactar.
La princesa va baixar d'un bot. Sense llevar-se el casc, li va preguntar.
-¿Quién eres bell caballero?- Ell la va mirar estupefacte, volia veure la seua bellesa per primera vegada, el seu feminidad... Se l' imaginava cuinant, o anant de compres al bulevard amb les seues amigues ricas
.-¿Hola? Parle amb tu.
-Sí, perdona. Sóc príncep Emilio de Machismilandia.
-Ah, I què t'ha portat al meu poble? T'han tractat bé? Jo pagaré als meus pobletans per tu, tot el que hages gastat. És un plaer tindre turisme per ací.
-Oh, no no, princesa. No he vingut a fer turisme. La princesa va abaixar de l'unicorn i el príncep va quedar impactat davant dels seus pantalons cigarrets que quedaven igual de bé que una segona pell, la seua indiscutible bona davantera amb un escot prominent. El seu pèl rosa elèctric clar, els seus llavis rojos, el seu somriure blanc i preciosa, els seus ulls amb ratlla negra i el seu nas amb un cercolet en el costat esquerre. Era preciosa, sensacional, diferent.
-¿Y per què entonces?-Dijo somrient.
-per a demanar la seua mà.
-¿Cómo? - Un atac de rialla va invadir a la princesa fins al punt de quedar en el sòl tirada amb dolor de budell. -Disculpa, però tinc 18 anys. No pense casar-me amb tu, per a començar ni et conec. I no eres el meu tipus.
-però , si tu eres la princesa més simpàtica del món i més bella, les altres que són ¿Orcos?
-No, són princeses trofeu. Jo no em case amb un xic qualsevol, primer hauria d'enamorar-me de tu. L'amor és un engany, em tem princesa.
-No vull ser desagradable, però no sóc una princesa. Sóc Carolina, encantada de conocerte...
-Encantada prin...Carolina.
-bé, ara dis-me una cosa, Què fa una esposa?
-En el teu cas al ser rica, perquè se'n va de botiga, cuina, li fa l'amor al seu marit, etcètera.
-és dir, sóc el teu trofeu, ¿No? Mire príncep Emilio : Sóc ni més ni menys que una xiqueta de 18 anys, una d'eixes que quan xafa el sòl, els pilars de l'infern tremolen. No sóc una debutant, al contrari, sóc molt hard, i femenina al mateix temps. No em demanes que siga políticament correcta, no sé seguir protocols i tampoc volia ser princesa. Però ells, la meua gent, amics, germans, van decidir que ho fóra perquè em van creure capaç. Jo vaig acceptar i em doní compte que un rei, un príncep o el que siga home, ho fa igual que jo. No em sent inferior, no crec que només servisca per a cuinar, netejar, tindre sexe quant tu ho demanes, i estar a la teua disposició. Sóc una dona, una xiqueta, una xica, amb vagina, sí que he el dit vagina, i penis, i polla, i cague en la puta i en Déu. I què? Mira princepet, per a mi que granota te'n vas a quper a mi que granota et vas a quedar. Açò no és com tu et creus. L'amor existix i preval abans que res el problema és que per gent com tu que em degrada a trofeu, a fals amor i a aparençar el que no sóc. El meu pèl és rosa, tinc un aguejero de més en el nas, em pose minifaldes, tangues, i subjectadors preciosos, porte escot i pantalons estrets. Faig topless en la platja, però, Saps què? Em considere mil vegades més dama que tots aquells que només són somriures pintades, que no tenen orgasmes, i que no s'imposen abans que res allò que no els pareix bé. Non em casaré amb tu, em casaré amb un príncep de veritat.
I amb aquestes paraules la princesa va recorrer el camí a la porta del castell, le va manar un bes.