Deuria un àngel ballar amb un diable?

-Quí eres? 

-No deuria contestar-te.

-Per qué?-Açò és una festa de disfreças.

Em mira de fita a fita, i jo per dins sent la calor de la sang pujant al meu cap. La beguda fa el seu efecte

-Però... Ni una sola pista? 

-Aquest es el rol de la festa.

-En eixe cas, Voldría coneixer aquest ball?

-Deuria un àngel ballar amb un diable?

Dic tan teatralment que no puc evitar una carcajada. 

-Només ho sauràs cuan balles amb mi. 

Em fixe en les poces faccions que le queden al descubert amb la màscara. I té uns llavis molt atractius, ho admit. Em sonen de quelcom, en aquest estat no puc adonar-me de que exactament. Però puje al nas, ets irritada. Coca. 

-Ho sent, aquesta Cenicienta arriba tard a casa.

-Amb lo guapa que estés. La meua estimada dama, Ets tan amable de donar-me el teu bell nom per a dirgir-me a vós?

-Que no he dit! Anat d'açí!

Frunzit els llavis, i em done compte de que va a ser fàcil eixir d'esta. Em dirix fins la seua dreta per a evitar la suea mirada, però m'agafa fort de la nina.

-Li he demanat que balle amb mi, my lady.

-I jo te he dit que no, pesat. 

Em done compta de que hi ha un grup de gent mirant-me. Però no m'atreveix a girar-me. La pressió que ell fa en la meua nina m'incomoda, però tinc por, no tinc cap idea de cóm deuria reaccionar, ¿Cride? 

-Solta'm.

-No em dona la gana, tú ets mía. 

-Qué?

-De veres no sapigues quí soc? 

-No, noo hu sé.- Els meus xenolls començen a temblar i sent la seua má més fort en la meua nina.- Deixa-m, deixa'm Honey, deixa'm per favor.

Es lleva la màscara i es deixa ver eixa piga que té davall els ulls, eixa que tant m'agrada. 

Em mira i després mira darrere de mi. 

-Ets preciosa vestida d'època. I saps que pots triar , que pots quedarte amb mi.

Sé que ho diu de veritar, que si, que està enamorat de mi. Que si jo li demanara s'anaría amb mi. Es a dir, després de acabar amb els seus treballets. Em va prometre que no lo faría, i aixó no puc olvidarlo.

Veig que davall d'eixos ulls color mel, s'amaga un par de llàgrimes amargues que encara no ha plorat, i son per mi. Sent un fregament darrere de mi, i sé que eixos homes que van vestits amb trages grisos. Que venen per mi, per res més. I lo més odios de tot es que ningú es dona compte. Tot l'institut està tan borratxo, tan embobat amb la musica i els lligues que ningú es dona compte de que falte, o de que faltaré. Perque ni tan sols saben qui soc. 
I a dir veritat, jo tampoc ho sé. 
M'anomene Esmeralda, tinc 16 anys. La meua mare s'anomena Carolina i el meu pare Lucas. El meu noi, o millor dit el que jo creia que era el meu noi està ajudant a que em segresten en aques instant. Es tot el que sé, i crec que per aixo mateix deuria tornar al principi de la meu història. Encara no puga evitar plorar, o intentar fugir, millor dit, cambiar els meus records... A mijors... Supose.